dimecres, 23 de novembre de 2016

On són els zombis?

Sembla que el boom dels zombis s'ha acabat o, si més no, a baixat una mica. Des de la seva estrena al 2010, The Walking Dead ha evolucionat. Les primeres temporades buscaven explicar la història d'un grup de supervivents contra els zombis, però a poc a poc això ha canviat, i molt.
Ja van per la setena temporada i els no morts han perdut tot el protagonisme. Cada cop hi ha més violència entre les persones vives. Veure com maten a un zombi és normal, als espectadors ja no els impressiona perquè és el pa de cada dia. Ara bé, matar a altres persones sembla que també s'ha tornat senzill i que es justifica perquè s'ha de sobreviure. El perill són les persones que lluiten pels recursos i n'hi ha que són pitjor que els altres. La pregunta que em faig és, quin sentit té que la sèrie es digui The Walking Dead quan els zombis són el menys important? La ficció s'ha transformat en un espiral de violència per salvar la vida i això és el que deu agradar als seus seguidors i està bé que s'hagi adaptat al públic.
Per una banda, vull destacar l'evolució que hi ha entre la sisena i la setena temporada (s'està emeten). Per primer cop, després de molts episodis, moren personatges importants i crec que ajuda a fer avançar la trama i als altres personatges, ja que s'havien quedat estancats. Tot i que la setena temporada ha començat bé, a diferència dels primers episodis de la sisena que són avorrits (fan voltes sobre el mateix tema i no arrenca mai, però quan ho fa, s'ha de dir, que ho fa bé). Potser un dels problemes que té és la llargada de les temporades, han passat de tenir sis episodis a la primera a setze. Això provoca que hi hagi episodis innecessaris que es fan pesats.
En definitiva, el canvi que ha fet la sèrie al llarg de les set temporades és clar. Ja no volen explicar la causa de l'apocalipsi zombi, sinó que de tan en tan en maten algun mentre lluiten contra els vius per sobreviure, sembla que és el que el públic vol. M'agradaria acabar, però, amb una crida als guionistes perquè matin en Carl. És un personatge que no suporto, no serveix per res, només per molestar igual que la seva mare. Ha arribat un punt, tot i que crec que sempre ha estat així, que és un personatge que cansa. Ja està, aquesta és la meva petició i necessitava expressar-la.



S.

dimarts, 15 de novembre de 2016

Llarga vida a la reina


No hi ha dubte que les millors sèries, sobretot en tema de vestuari i decorat, són les d'època. La majoria d'elles estan basades en fets reals, la vida d'alguns reis o guerres que ha patit Europa o Estats Units. Personalment, em costa engaxar-me a aquest tipus de ficció, però m'alegra dir que m'ha passat. Ni més ni menys m'ha passat amb The Crown, una sèrie de Netflix que explica la vida de l'actual reina d'Anglaterra, Isabell II.
El que em va cridar l'atenció va ser el fet que explica la vida d'una reina que encara està viva i que és la més coneguda al món. La monarquia sembla llunyana, d'una altra època o ens sona dels llibres d'història. Però no podem oblidar que encara n'hi ha moltes a Europa i que han tingut, i tenen, un paper important en el funcionament del món. Deixant això de banda, The Crown explica la dificultat per escollir entre la família i la corona. Com una dona arriba al poder sense esperar-ho i sense saber com funciona. La sèrie, doncs, explica com Isabel II va haver d'aprendre tot això, com compaginar la seva vida personal amb la corona, però sobretot, com va posar el benestar de la institució monàrquica per damunt d'ella i la seva família. La reina Isabel II va acostar la monarquia al poble, va restaura la il·lusió, però a costa de què? L'ascens al poder no és fàcil i encara menys si vas encontra dels que t'estimen.
Així doncs, The Crown fa un retrat de la reina i la seva família, des del marit fins a l'oncle que va abdicar. Tot això barrejat amb la política de l'època i tots els fets històrics creen una sèrie intrigant que no es mossega gaire la llengua en alguns temes (no es mostra res explícit, però si que s'insinuen relacions sexuals entre la reina i el seu marit). A més a més, i és una cosa que m'ha fascinat, el vestuari és espectacular. Està clar que Netflix ha invertit bé els diners, tot i que no només amb això sinó també amb bons actors com Matt Smith (el Doctor a Doctor Who) que dóna un toc d'humor i humanitza al personatge d'Isabel II, o l'actriu Claire Foy que interpreta a la reina d'una manera extraordinària.
Per tant, és una sèrie que agradarà als amants de Downton Abby o The Tudors, però demano als més escèptics, com jo, que li donin una oportunitat perquè és realment captivadora. A part que tens la possibilitat d'aprendre o recordar una mica d'història contemporània.



S.

dimarts, 1 de novembre de 2016

El llop atrapa la presa



Avui m'agradaria tornar a parlar de Penny Dreadful, una sèrie que amaga molts misteris i personatges inquietants. La sèrie consta de tres temporades, com va dir el seu creador és com un sonet. Un sonet que tracta temes com la mort, l'esperança, l'amor i la venjança. És una sèrie que sap embolcallar temes durs amb un aire misteriós, un aire que fa sonar una alarma dins el teu cap que et diu "vigila, no et confiïs". Crec que és un dels seus encants, a part dels grans personatges que et  permeten entrar dins la història o, més ben dit, històries perquè la trama principal sempre va acompanyada de trames més petites. 
D'aquestes trames m'agradaria destacar el paper de la Lily (Billie Piper), una dona que lluita per satisfer les ganes de venjança que comença amb la seva vida anterior. La Lily canalitza tota la seva ràbia cap als homes; uns homes que tracten a les dones, sobretot a les prostitutes, com un animal, les piquen, les insulten i les degraden. Això són injustícies que ella combat amb sang i mort i intenta fer arribar la seves idees a altres dones que han patit com ella. Es podria dir que és un tipus de feminisme, molt radical. Però la Lily, igual que la Vanessa (Eva Green), són dos dones que han patit el rebuig i el menyspreu de la societat, una societat on les dones han de mantenir una aparença. Per tant, els personatges femenins són personatges molt forts i que lluiten contra els seus dimonis. En el cas de la Vanessa, la protagonista i la que porta el pes de la trama principal, ha de lluitar per conservar la seva fe amb Déu. Aquesta es veu amenaçada per Lucífer i, en moltes ocasions, es veu temptada per passar al costat fosc. Així doncs, la sèrie es fonamenta en la lluita entre Déu i el Dimoni, una lluita que marca des del primer episodi la vida de la protagonista. 
En general els personatges es complementen els uns als altres, tots estan lligats d'alguna manera i cada un ensenya un món diferent. Hi ha moments de la sèrie on els episodis es prenen el seu temps per explicar algun fet. La majoria, per no dir tots, es centren en la figura de la Vanessa i en moments del seu passat que l'han portat a on estar ara. Ara bé, els dos últims episodis, es precipiten. De cop, després de recórrer un camí llarg, però gaudint del paisatge, tot passa molt ràpid, tan que no pots acabar de digerir el que ha passat. Crec que és un problema perquè l'espectador no pot assimilar uns fets que ho canvien tot i provoquen el desenllaç de la sèrie. Per altra banda, un desenllaç que compleix totes les expectatives i que deixa a l'espectador satisfet perquè sap que no pot acabar de cap altra manera, però deixa un regust amarg ja que no s'acaba de resoldre la tensió entre els dos protagonistes. Un final, tot i ser abrupte, és un cant a l'amor. 




S.


dimarts, 4 d’octubre de 2016

El repte de crear una empresa amb un toc de comèdia




Avui m'agradaria parlar d'una sèrie que m'ha sorprès gratament, Silicon Valley. Feia mesos que la volia començar, però mai em decidia a fer-ho perquè em pensava que seria un altre The Big Bang Theory. Per sort, em vaig equivocar. No tenen res a veure, només que es mouen en entorns "frikis", però de maneres totalment diferents. 
Silicon Valley representa el món de les empreses tecnològiques, tal i com indica el nom de la sèrie que fa referència al gran complex empresarial que hi ha a Califòrnia. Per una banda, hi ha les grans empreses que facturen milions. Per l'altra, hi ha els treballadors que intenten desenvolupar els seus projectes. Aquí es situa el protagonista, en Richard, un jove programador que treballa per una gran empresa i que, alhora, intenta desenvolupar una aplicació de música, la Pied Piper. Com és costum en aquests entorns, es presenta un personatge tímid i amb poques habilitats socials. Però, tot canvia quan un inversor s'adona que en Richard ha creat un algoritme que permet comprimir les dades. Aquí començar el viatge del protagonista que, juntament amb els seus amics i companys de pis, intentaran construir una empresa. 
A priori sembla molt fàcil crear una empresa, però, al mateix temps que el protagonista, descobreixes que no. A poc a poc, es descobreix com n'és de difícil entrar en el món empresarial i, encara més, tenir èxit. Tots els mal de caps que genera ser el director, administrar els diners, avançar en el projecte o saber portar els amics i, també, treballadors. Silicon Valley ho ensenya i explica de la manera més irònica possible, amb humor i un nombre infinit de referències als grans gurus de la tecnologia com Steve Jobs i a tot el món que els envolta. 
Crec que, tot i no entendre de tecnologia, és una sèrie que et farà reflexionar sobre el paper de les grans empreses i la competència que hi ha entre elles. A més a més, i això és el més important, riuràs. Un argument senzill, els temes que es plantegen a cada episodi i un conjunt de personatges egocèntrics i competitius fan que sigui una de les millors sitcoms que he vist i m'han enganxat des dels inicis de The Big Bang Theory que, tot i no conèixer tot el que els envolta, acabes entenent de què parlen i sentin-te'n part.
En definitiva, és una sèrie que us farà passar una bona estona (no més de 30 minuts cada episodi) i us servirà per entrar en el món de les noves tecnologies que, sovint, ens és desconegut. 


S.



dimecres, 6 de juliol de 2016

L'espurna que ha encès les flames


S'ha acabat. La sisena temporada de Game of Thrones ha abaixat el teló de la millor manera. L'últim episodi, per mi el millor de la temporada, ha començat fort. Primer per la música, l'únic que s'escolta durant els primers minuts. Després, el ritme lent de l'escena que et prepara per alguna cosa, tot i que no saps què. Finalment, el poc diàleg que dóna més força al moment. Crec que els primers 10-15 minuts són el reflex de la venjança de la Cersei cap a tots aquells que li han fet mal o li han tret quelcom. I, igual que la Cersei, la sèrie s'agafa el seu temps per preparar el moment i destruir a tots els seus enemics. Ara bé, la seva crueltat i les ganes d'acabar amb tots provoca la mort del seu únic fill, una mort que no t'esperes, en silenci i impulsiva. En Tommen era l'únic que la feia humana i la seva mort, per altra banda necessària, ha obert la porta a una nova Cersei. Un personatge, que ja era fosc, però que ara ho serà més (el vestit negre que porta en l'últim episodi contrasta amb els que havia portat, sempre de colors vius) i que, per fi, ha aconseguit el que anhela des de la primera temporada: poder. Però a quin preu? Ja no li queda cap fill i la mirada final d'en Jaime quan seu al trono està plena de decepció, rebuig i una mica de por. Qui sap, potser l'encarregat d'acabar amb el monstre en què s'ha convertit serà ell.
A l'altre costat del mar hi ha la Daenerys que continuava  al mateix lloc lamentant-se; però, en els dos últims episodis recuperem la Daenerys del principi. Ja ha madurat i ha arribat el moment de tornar a casa, a Westereos, i no torna sola. Després de l'incident a Dessembarco del Rey, la reina drac té nous aliats com és la casa Tyrell i la casa Martell que s'uneixen als Greyjoy. Tot el que comporta l'arribada de la Daenerys al continent queda reflectit en la imatge dels vaixells a alta mar i els dracs sobrevolant-los. Una imatge potent i que preveu què passarà a la pròxima temporada: guerra.
Pel que fa als Stark, després de recuperar Winterfell, aconsegueixen el suport de les cases del nord. Es pot veure una de les escenes més èpiques de l'episodi. Una escena que recorda el moment en què en Robb Stark és coronat Rei al Nord, però aquesta vegada amb en Jon Snow com a protagonista. És una senyal del que li pot passar a en Jon? Tothom recorda la mort d'en Robb, és un presagi del futur d'en Jon? Crec que, a diferència d'en Rob, en Jon té molt clar quin és el seu enemic principal. No busca venjança, de moment. Els white walkers s'acosten i aquí és on resideix la seva lluita. Per una altra banda, la Sansa rebutja la proposició del  Littlefinger. Què farà ell? Se sap que és un home perillós, amb unes grans ambicions; és més, confessa a la Sansa que vol seure al Tron de Ferro. Com ho pot aconseguir si ja no té el poder que li podia donar casar-se amb una Stark? El que hauria de preocupar a la Sansa és saber a qui donarà suport després de sentir-se rebutjat.
Finalment, queden en Bran i l'Arya. Per una banda, en Bran ens serveix per descobrir els orígens d'en Jon gràcies al seu viatge cap al passat. Simplement es confirma una teoria que molts espectadors ja sospitaven. En canvi l'Arya comença a taxar noms de la seva llista. De moment ja ha taxat els Frey, la Cersei serà la següent? Si més no, ja sabem que torna a estar al continent i que està més a prop de casa. Falta saber fins a quin punt la conduirà la venjança, ja que s'ha convertit en una gran assassina.
Tot i que l'últim episodi i, fins i tot el penúltim, fan pujar la qualitat de la sisena temporada, aquesta ha sigut fluixa. Realment, tot el que ha passat en episodis anteriors et guien cap al final. Un final, per altra banda, més obert que mai ja que tots els personatges protagonistes es mouen. Les peces de Game of Thrones avancen cap a un desenllaç que tindrà dos guerres importants pel mig: per una banda, la Daenerys conquerint Westereos i, per l'altra, en Jon contra els caminants blancs. Un gran final de temporada que desencadena tot el que passarà a partir d'ara.


S.

dissabte, 28 de maig de 2016

Com l'ha "liat" en Bran!


Després del final tràgic de l'Hodor en l'últim episodi de Game of Thrones i veient que estem a mitja temporada, crec que és un bon moment per fer un balanç del que ha passat fins ara i del que pot passar. Per començar, i com no pot ser d'una altra manera, és important mencionar l'avenç de la trama d'en Bran. Gràcies al personatge hem descobert com es van crear els caminants blancs i perquè. També hem pogut descobrir els poders que té en Bran i que són molt perillosos si no es controlen bé, no fa falta recordar l'escena on el líder dels caminants blancs el toca i descobreix on s'amaga. Ara bé, perquè és tan important en Bran per a ells? Perquè el necessiten? Crec que no m'equivoco si dic que els últims 15 - 20 minuts de l'episodi són dels millors de la temporada. 

Fins ara, tots els capítols emesos serveixen per preparar el que passarà en els últims cinc. Deixen anar petites pistes dels passos que seguiran alguns personatges. Una de les principals trames i que molta gent espera és la d'en Jon i la Sansa que es dirigeixen a enfrontar-se amb en Ramsay. Al llarg d'aquests episodis s'ha anat preparant aquest moment i qui l'ha desencadenat, per molt sorprenent que sigui, és la Sansa. Crec que aquest personatge, després de cinc temporades, ha agafat un rol actiu en la sèrie i sembla que comença a despertar del seu món. Per mi és bo perquè sempre he pensat que tenia potencial com a personatge, però mai acabava de sumar-se a l'acció. L'altra trama que és, més o menys, interessant és la d'en Jaime i la Cersei que incrementen el seu odi cap al  Gorrión Supremo i sembla que s'hi enfrontaran. Tot i que ells es veuen com a guanyadors indiscutibles crec que hi ha la possibilitat de la caiguda dels Lannister i això podria ésser un punt d'inflexió per la sèrie.
El punt negatiu se l'emporta la Daenerys, i en menys proporció en Tommen, totalment innecessari. Pel que fa a la Mother of Dragons, crec que continua encallada i atrapada en el seu camí per arribar a Westereos, però sembla que mai arribi. Tot i que continua essent un dels personatges principals, sempre està allà mateix i deixant clar, una vegada i una altra, que no es pot cremar i que és l'encarregada de dominar el món. Potser si, però no hi ha mai un punt d'inflexió que digui a l'espectador que ara si, ara és el moment de la Daenerys. Com a conseqüència del seu estancament, crec que arrossega al personatge d'en Tyrion que està atrapat a Meeren esperant a que torni. Ara bé, i crec que aquí és on rau la grandesa d'en Tyrion, ha fet molt més per la ciutat en cinc episodis que la Daenerys en dos temporades. Si hi ha algun canvi en aquesta part del món serà gràcies a en Tyrion, la seva visió estratègica i, no ens podem oblidar, dels seus comentaris sarcàstics i encertats. 
Així doncs, els últims cinc episodis, espero i desitjo que facin canviar el rumb de la sèrie cap a una direcció diferent, seran clau per obtenir moltes respostes i per resoldre o augmentar alguns conflictes. 



S.

dimecres, 25 de maig de 2016

La gran captivadora





Fa poques setmanes es va estrenar la primera temporada de The girlfriend experience una sèrie que m'ha sorprès molt gratament. Tot i que al principi no em va cridar l'atenció, m'hi he ben enganxat. És una sèrie senzilla, sensual i intrigant. Com pot arribar, una estudiant de dret exemplar, a ser una prostituta de "luxe"? Així comença la sèrie, presentant una protagonista seriosa i exemplar davant la gent, però amb un gran atractiu que captiva els homes. 
Senzilla, sensual i intrigant serien les tres paraules que definirien la sèrie. Senzilla, sobretot, en la forma. No hi ha grans decorats ni espais recarregats, tot el contrari, són habitacions i pisos minimalistes i despersonalitzats que reflecteixen el buit i l'anonimat de la professió, al final mai hi ha sentiments reals entre ella i el client. També és important la música, pràcticament inexistent, que no marca ni els moments de sexe ni reflecteixen l'estat d'ànim d'ella. És més, dóna més força als silencis, ja siguin incòmodes o no. Per acabar amb la forma, m'agradaria destacar dos aspectes més. El primer són les elipsis temporals que propicien un ritme ràpid pel que fa a períodes de temps llargs (dies, setmanes o mesos), però que en altres moments es recrea i dóna importància a lapsus de temps que poden ésser d'una hora o dos. A més a més, en algun moment es produeixen canvis en el punt de vista dels fets i veus com la història queda tallada en un punt i es reprèn, però des de la perspectiva d'un altre personatge. Totes aquestes característiques crec que doten a la sèrie d'una gran originalitat i la fan molt interessant en temes narratius perquè explica fets puntuals de la vida d'una noia. 
A part de la forma, també hi ha la història de la Christine Read (Danielle Riley Keough), la protagonista, que és molt inquietant. Els tres primers episodis serveixen per presentar-la i ubicar-la en els cercles en què es mou: la universitat, una amiga i el lloc de les pràctiques, però també serveixen per veure com s'introdueix en el món de la prostitució i perquè ho fa. A partir d'aquí entren en escena les habitacions dels hotels i el seu pis. Un cop, com a espectador, estàs ubicat la trama s'obra en diferents fronts. Com compaginar la universitat amb els clients, les pràctiques o com evitar que la família i els amics ho descobreixin. Tot això va acompanyat d'una evolució molt clara de la protagonista que també va marcat pel vestuari. No vull explicar-ho tot perquè crec que és millor descobrir-ho amb ella a mesura que avancen els esdeveniments. 
He de dir que The girlfriend experience m'ha atrapat i captivat com a espectadora, però també com a dona. Crec que parla d'un món poc conegut i molt estereotipat en pel·lícules i sèries. Però el més important no és la prostitució sinó com encaixa la protagonista en aquest món i en els altres que l'envolten on gràcies a internet pots ser qui vulguis. És una sèrie molt bona i ràpida de veure ja que cada episodi són 30 minuts que et deixen embadalit. 



S.