Un gran descobriment

Un grup de motoristes, d'un petit poble de Califòrnia, viuen al marge de la llei, controlen la zona i s'enfronten amb altres clans pel territori. Aquesta és la premissa de Sons of Anarchy, una sèrie que he descobert aquesta última setmana tot i que es va estrenar al 2008. És interessant veure com el protagonista, en Jax, va qüestionant el funcionament del club que es guia per un codi moral molt dubtós, però que es basa en la lleialtat entre els "germans". 

L'estructura del club recorda molt a les famílies mafioses italianes del cinema o la televisió, on el més important són els seus membres i tot queda justificat, fins i tot els assassinats, per protegir-la. Tot i que al principi tot sembla anar sobre rodes, a poc a poc el club es va esquerdant, ja sigui per culpa d'errors dels seus membres, per exemple matar a la persona equivocada, per la intervenció de l'ATF (s'encarrega del tràfic d'armes, alcohol i altres substàncies) o pel retorn del passat. Aquest últim element és el que fa avançar la trama al llarg de la primera temporada, ja que en Jax (Charlie Hunnman) comença a descobrir com el seu pare volia que fos el club abans de morir. 

Per altra banda, també hi ha temps per les relacions amoroses, els desenganys i els triangles. Cal destacar el paper de les dones, ja que són importants, algunes més que d'altres, pel desenvolupament de la trama. De totes elles, cal destacar la mare del protagonista, la Gemma (Katey Sagal), ja que, no només coneix el passat del club, també exerceix una gran influència sobre el seu fill i el seu actual marit, en Clay (Ron Perlman) el cap del club. És molt intel·ligent i sap com manipular les persones per aconseguir el que vol, tot i que no sempre ho aconsegueix. Un exemple és la relació que hi ha entre en Jax i la Tara (Maggie Siff), el seu primer amor, que intenta evitar que es tornin a ajuntar. 

Finalment, m'agradaria destacar el ritme de la sèrie. No es fa pesada (la primera temporada són 13 episodis) i sempre passa alguna cosa que et permetrà avançar en la història, ja sigui un pacte entre un club i un altre o un assassinat. No hi ha cap fil deslligat, sinó que tots condueixen a algun lloc i sempre, això és un dels trets que més m'ha agradat, tens la sensació que en qualsevol moment es desencadenarà una tempesta. 

Si encara no l'heu mirat o la teniu pendent no us ho penseu, doneu el pas i comenceu-la, encara que sigui del 2008, és una sèrie que recomano a persones que els hagi agradat Breaking Bad, Game of Thrones o Los Soprano. No tindran res a veure l'una amb l'altre, o sí, això ja ho descobrireu vosaltres mateixos, només us diré que no tots són tan bons ni tots són tan dolents. 

S.

Los amantes de Teruel

Després d'uns quants mesos, avui m'agradaria parlar sobre "The Affair", una història d'amor complicada. Dic complicada perquè els dos protagonistes estan casats i cadascú té els seus propis problemes i les seves pors. La sèrie americana va estrenar la segona temporada l'any passat i he de dir que el primer episodi em va semblar genial. No només et contextualitzava com estaven els personatges després del final de temporada, sinó que afegia dos punts de vista més.

Tot i que la primera temporada i el format de la sèrie prometien, els episodis explicaven dos versions de la mateixa història, la d'ell (Noah) i la d'ella (Alison), es va desinflar una mica. Cal destacar el plantejament dels dos punts de vista perquè és molt interessant i és un dels atractius del drama, perquè, sí, és una història d'amor, però està envoltada de drama. A partir d'aquesta dualitat, l'espectador pot veure com les històries que expliquen són totalment diferents en alguns punts; per exemple, el primer petó o una de les trobades entre els dos protagonistes. Això permet descobrir com són, com pensen, però sobretot com es veuen a ells mateixos i com el veu l'altre. 

Després d'una primera temporada on s'insinua que en Noah i l'Alison estan implicats en un assassinat (no es diu qui és el mort), la segona temporada arrenca amb més flashforwards i avança, a diferència de la primera, en el cas d'assassinat. Però, per mi, el més interessant és com les altres parts implicades, la dona d'en Noah (Hellen) i el marit de l'Alison (Cole), viuen la aquesta aventura i tot el que passa després. Crec que la història d'amor entre els dos protagonistes passa en un segon pla, igual que l'assassinat, perquè és lent i repetitiu.

Per acabar, només afegiria que no he acabat la segona temporada, tot i que les històries de l'Hellen i en Cole són potents i realment hi veus una evolució que no té perquè ser positiva. Tot i que en alguns punts m'ha decebut una mica, crec que és una bona sèrie que va més enllà d'una aventura entre dos personatges i que intenta explicar la pèrdua d'un esser estimat, l'ambició o la traïció. 

S.