Com l'ha "liat" en Bran!

Després del final tràgic de l'Hodor en l'últim episodi de Game of Thrones i veient que estem a mitja temporada, crec que és un bon moment per fer un balanç del que ha passat fins ara i del que pot passar. Per començar, i com no pot ser d'una altra manera, és important mencionar l'avenç de la trama d'en Bran. Gràcies al personatge hem descobert com es van crear els caminants blancs i perquè. També hem pogut descobrir els poders que té en Bran i que són molt perillosos si no es controlen bé, no fa falta recordar l'escena on el líder dels caminants blancs el toca i descobreix on s'amaga. Ara bé, perquè és tan important en Bran per a ells? Perquè el necessiten? Crec que no m'equivoco si dic que els últims 15 - 20 minuts de l'episodi són dels millors de la temporada. 

Fins ara, tots els capítols emesos serveixen per preparar el que passarà en els últims cinc. Deixen anar petites pistes dels passos que seguiran alguns personatges. Una de les principals trames i que molta gent espera és la d'en Jon i la Sansa que es dirigeixen a enfrontar-se amb en Ramsay. Al llarg d'aquests episodis s'ha anat preparant aquest moment i qui l'ha desencadenat, per molt sorprenent que sigui, és la Sansa. Crec que aquest personatge, després de cinc temporades, ha agafat un rol actiu en la sèrie i sembla que comença a despertar del seu món. Per mi és bo perquè sempre he pensat que tenia potencial com a personatge, però mai acabava de sumar-se a l'acció. L'altra trama que és, més o menys, interessant és la d'en Jaime i la Cersei que incrementen el seu odi cap al  Gorrión Supremo i sembla que s'hi enfrontaran. Tot i que ells es veuen com a guanyadors indiscutibles crec que hi ha la possibilitat de la caiguda dels Lannister i això podria ésser un punt d'inflexió per la sèrie.

El punt negatiu se l'emporta la Daenerys, i en menys proporció en Tommen, totalment innecessari. Pel que fa a la Mother of Dragons, crec que continua encallada i atrapada en el seu camí per arribar a Westereos, però sembla que mai arribi. Tot i que continua essent un dels personatges principals, sempre està allà mateix i deixant clar, una vegada i una altra, que no es pot cremar i que és l'encarregada de dominar el món. Potser si, però no hi ha mai un punt d'inflexió que digui a l'espectador que ara si, ara és el moment de la Daenerys. Com a conseqüència del seu estancament, crec que arrossega al personatge d'en Tyrion que està atrapat a Meeren esperant a que torni. Ara bé, i crec que aquí és on rau la grandesa d'en Tyrion, ha fet molt més per la ciutat en cinc episodis que la Daenerys en dos temporades. Si hi ha algun canvi en aquesta part del món serà gràcies a en Tyrion, la seva visió estratègica i, no ens podem oblidar, dels seus comentaris sarcàstics i encertats. 

Així doncs, els últims cinc episodis, espero i desitjo que facin canviar el rumb de la sèrie cap a una direcció diferent, seran clau per obtenir moltes respostes i per resoldre o augmentar alguns conflictes. 

S.

La gran captivadora

Fa poques setmanes es va estrenar la primera temporada de The girlfriend experience una sèrie que m'ha sorprès molt gratament. Tot i que al principi no em va cridar l'atenció, m'hi he ben enganxat. És una sèrie senzilla, sensual i intrigant. Com pot arribar, una estudiant de dret exemplar, a ser una prostituta de "luxe"? Així comença la sèrie, presentant una protagonista seriosa i exemplar davant la gent, però amb un gran atractiu que captiva els homes. 

Senzilla, sensual i intrigant serien les tres paraules que definirien la sèrie. Senzilla, sobretot, en la forma. No hi ha grans decorats ni espais recarregats, tot el contrari, són habitacions i pisos minimalistes i despersonalitzats que reflecteixen el buit i l'anonimat de la professió, al final mai hi ha sentiments reals entre ella i el client. També és important la música, pràcticament inexistent, que no marca ni els moments de sexe ni reflecteixen l'estat d'ànim d'ella. És més, dóna més força als silencis, ja siguin incòmodes o no. Per acabar amb la forma, m'agradaria destacar dos aspectes més. El primer són les elipsis temporals que propicien un ritme ràpid pel que fa a períodes de temps llargs (dies, setmanes o mesos), però que en altres moments es recrea i dóna importància a lapsus de temps que poden ésser d'una hora o dos. A més a més, en algun moment es produeixen canvis en el punt de vista dels fets i veus com la història queda tallada en un punt i es reprèn, però des de la perspectiva d'un altre personatge. Totes aquestes característiques crec que doten a la sèrie d'una gran originalitat i la fan molt interessant en temes narratius perquè explica fets puntuals de la vida d'una noia. 

A part de la forma, també hi ha la història de la Christine Read (Danielle Riley Keough), la protagonista, que és molt inquietant. Els tres primers episodis serveixen per presentar-la i ubicar-la en els cercles en què es mou: la universitat, una amiga i el lloc de les pràctiques, però també serveixen per veure com s'introdueix en el món de la prostitució i perquè ho fa. A partir d'aquí entren en escena les habitacions dels hotels i el seu pis. Un cop, com a espectador, estàs ubicat la trama s'obra en diferents fronts. Com compaginar la universitat amb els clients, les pràctiques o com evitar que la família i els amics ho descobreixin. Tot això va acompanyat d'una evolució molt clara de la protagonista que també va marcat pel vestuari. No vull explicar-ho tot perquè crec que és millor descobrir-ho amb ella a mesura que avancen els esdeveniments. 

He de dir que The girlfriend experience m'ha atrapat i captivat com a espectadora, però també com a dona. Crec que parla d'un món poc conegut i molt estereotipat en pel·lícules i sèries. Però el més important no és la prostitució sinó com encaixa la protagonista en aquest món i en els altres que l'envolten on gràcies a internet pots ser qui vulguis. És una sèrie molt bona i ràpida de veure ja que cada episodi són 30 minuts que et deixen embadalit. 

S. 

"I believe in monsters"

Penny Dreadful una de les millors sèries de fàntasia, misteri i, sobretot, por. Què dir d'una sèrie que et deixa amb la boca oberta des del primer episodi. Gràcies als personatges, més d'algun conegut per tothom com Víctor Frankenstein o Dorian Grey, entres en un món on allò fosc i sobrenatural és el més normal.

A partir d'aquí, pot passar qualsevol cosa per trobar la filla d'un dels protagonistes, Sir Malcom Murray. Però, aquest fet acabarà essent irrellevant a favor de les històries que s'amaguen darrera de cada un. Psiquiatrics, homes llop, vampirs i espiritisme són alguns dels elements característics d'aquesta gran ficció que s'ambienta en la Londres del selgle XIX on aquests fenòmens eren possibles. Penny Dreasful, doncs, crea una atmosfera lúgubre i real fent referència a alguns personatges reals de l'època com Jack el destripador. A més a més, beu de la literatura d'aquell segle incorporant personatges, com he dit abans, literaris molt coneguts, és el cas del doctor Víctor Frankenstein, inspirat en la novel·la de Mery Shelly o altres monstres del cinema com el personatge de l'Ethan Chadler (Josh Hartnett).

Així doncs, Penny Dreadful és la sèrie perfecte pels amants de la fantasia, el misteri i el terror. La producció, mig americana mig anglesa, és una de les més inquietants i us asseguro que no deixarà indiferent.

S.

"Segundas partes nunca fueron buenas" o si?

Hi ha poques persones que no hagin sentit a parlar de True Detective, encara que sigui perquè a la primera temporada un dels protagonistes és en Matthew Mcconaughey. Però, avui, m'agradaria parlar de la segona temporada on apareixen actors com Colin Farrell i Rachel McAdams, molt coneguts a la pantalla gran. 

La segona temporada de True Detective no té res a veure amb la primera, res. Per començar, passa en una ciutat diferent, els protagonistes són uns altres i, una de les principals, el cas que investiguen passa en el present (a la primera temporada els detectius recorden un cas del passat). Tot i que s'han de veure com dos sèries diferents, és impossible no fer comparacions i per molts seguidors, m'incloc, la primera temporada està molt per sobre de la segona. Crec que és així perquè un dels punts forts de la primera són tots els elements inquietants que envolten el cas i els personatges, però sobretot el cas. Per contra, a la segona temporada es barregen molts ambients com la corrupció, la política, l'assassinat i els traumes dels detectius i treu el protagonisme a l'assassinat en sí. A més a més, els personatges són força arquetípics (el detectiu que ha perdut la família o l'investigador amb un passat a l'exèrcit) i un llarg etcètera d'elements que fan perdre a l'espectador. 

Però, sempre hi ha un però, també hi ha alguna cosa bona. Per mi, una de les poques, és la interpretació de la Rachel McAdams ja que, en aquesta ocasió, fa un paper més seriós, diferent a molts altres en comèdies romàntiques. Aconsegueix reflectir a la perfecció la ràbia que sent el personatge pel món, sempre està enfadada. Això si, no és una mala sèrie, més ben dit temporada, però perd molt respecte a la primera. És distreta i complexa, però massa fosca (un problema de moltes i moltes sèries i que vull reivindicar). Ara bé, si no heu vist ni la primera ni la segona, proposo que primer mireu la segona i després la primera o, simplement, la primera perquè val la pena, no només pels actors si no també per tot el misteri i rareses que envolta el cas de la primera temporada.

S.